Skip to content
1 any d'antigüitat

1005 paraules

UN RELAT CURT

1ª Part – La fotografia

Acabava d’aparcar el cotxe davant la gran portalada de la casa, tan a prop, que en aquell mateix moment sortien un noi i una noia d’uns vint-i-tants anys amb trets asiàtics i vaig haver de tornar a engegar el cotxe per tirar enrere i que poguessin sortir. Aquest casalici és on m’havien dit que trobaria una fotografia antiga d’un grup de japonesos vestits de samurais. Uns coneguts que van visitar aquesta casa, em van donar informació de que a la fotografia sortia una persona amb trets occidentals que per la semblança, podia ser un avantpassat meu.

Encara era dins el cotxe i no em decidia a sortir, feia molt temps que buscava a algú que em pogués donar informació d’algun familiar viu o mort i estava una mica nerviós pel fet que la persona a la fotografia fos un parent meu.

Ja feia estona que la noia i el noi havien sortit de la casa, però no havia parat atenció que encara estaven allí dempeus fora al carrer, parlant entre ells i mirant contínuament en la direcció on era jo. Em decideixo a sortir del cotxe i en tancar la porta, venen els dos amb pas decidit i cara d’interrogants.

–Bon dia senyor– em diuen.

–que busca alguna cosa?– van preguntar amb un to molt amable.

–Bon dia– els contesto.

–Que per casualitat sabeu qui hi viu en aquesta casa?–

–És clar– van contestar, –hi vivim nosaltres amb els pares i la nostra àvia.–

–És una casa museu i a aquestes hores ja no hi ha cap visita guiada, però si ho desitja, li podem ensenyar.–

–Com vulgueu, però només necessito saber…–

Sense deixar-me acabar la frase, ja no m’escoltaven i havíem entrat a dins. Només passar la porta em vaig quedar badant mirant l’alçada del sostre de l’entrada que no tenia res a envejar al d’una església petita. De seguida em van fer pujar per unes escales laterals, però desviant-nos de per on es suposava que es feia la visita, tampoc m’explicaven res, tan sols em feien senyals que els seguis mentre pujàvem les escales, unes escales antigues però ben conservades eren tan amples que podrien pujar a la vegada sis persones de planta corpulenta sense haver de tocar-se amb el braç l’un a l’altre.

En arribar dalt, tenia la sensació com si m’hagueren portat a un altre lloc, semblava un temple abandonat construït amb pedra, era una sala immensa, amb torxes a una de les parets que il·luminaven una escala de pedra treballada, mig derruïda, que sobresortia de la paret i arribava fins a la part més elevada de la sala, aquella grandiosa estança es veia en mal estat de conservació i estic segur que allò, no formava part de les visites de la casa-museu. Érem a la part més baixa d’un sòl de pedra inclinat, intransitable i amb restes de plantes mortes per tot arreu, a les parets de pedra natural treballada, també hi havia restes de plantes penjants. D’allà on érem fins a la part més alta de l’estança, devia haver-hi un desnivell d’uns deu metres d’alçada i semblava que aquell pendent de pedra hagués estat una immensa caiguda d’aigua que regava totes les plantes, com si anys enrere hagués estat el jardí d’un gran senyor, però tota aquesta gran construcció on segur respirava aire lliure quan era un gran verger, ara estava amagada de la intempèrie i la llum natural, per una elevada estructura de bigues de ferro i teulada de xapa que ocultava aquella magnífica obra d’art.

Pel lateral que pujava l’escala de pedra derruïda, havien collat a la paret una escala estreta amb esgraons de ferro i baranes de ferro, que seguint la mateixa inclinació, portava fins a la punta més elevada d’aquella estança. Em diuen el noi i la noia, que pugem per les escales perquè dalt hi ha la seva àvia i me la volen presentar.

Justament el que necessitava! sense demanar-ho m’han portat amb la persona que segurament em podrà mostrar la fotografia i dir si la persona que hi surt pot ser parent meu. Quina sort!

Pugem per aquelles escales estretes per la que només podem anar en filera, ja que si es creuessin dues persones, haurien de passar fregant-se parts del cos l’un amb l’altre. Un cop a dalt, la vista del paisatge és espectacular, hi ha una dona gran amb aspecte de tenir més de cent anys, contemplant aquella vista. Quan la dona es gira cap a nosaltres, aquells ulls rasgats s’obren tant que quasi es dibuixen dos cercles al seu rostre asiàtic.

En aquell moment se’m posa la mosca al nas i em dirigeixo al noi i la noia exigint saber el que està passant. Els dos s’excusen per no haver-me dit res abans, però en veure’m per primer cop al carrer, han recordat una fotografia molt antiga on sortia l’avi de la seva àvia i la història que de petits sempre els contava la seva àvia d’un amic molt especial que sortia a la fotografia.

Em giro com un llamp cap a l’àvia. Emocionat, tot un bullici de dubtes van començar a brollar del meu cap i no podia parar de preguntar.

–És cert? Així teniu una fotografia on surt un avantpassat meu? La podria veure per saber el seu aspecte? Teniu informació sobre la meva família per saber d’on vinc?–

L’àvia em posa la mà a la boca per fer-me callar i em diu.

–La veritat és que sóc massa gran i dubtava si arribaria a trobar-te, ja pensava encomanar la missió que em va demanar el meu avi, als meus dos néts.–

–Em presentaré, el meu nom és Chiyoko i fa molts anys que t’espero Ryûnosuke.–

– FI de la 1ª Part –

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Safe Creative #1903290328733