Skip to content
4 anys d'antigüitat

1707 paraules

És de nit, són les dotze i està mig plovent, les gotes d’aigua em llisquen per la cara fins al coll, porto un llum frontal per tenir llibertat de moviments segons m’ha recomanat Santi, i em serveix per retenir les gotes al front. Jordi i jo, som amics des que tinc memòria, acabo de complir vint-i-tres anys i els dos ho estàvem celebrant al Sarau, un pub del poble. Ara, anem de camí a un mas del terme de Perles, he fet una parada d’emergència a mig camí perquè Jordi no es troba bé i ha estat a punt de vomitar dins el cotxe. Després de vomitar fora, s’ha assegut a terra cargolant-se de dolor, li costa respirar, sembla que els budells li fan un mal insuportable i ara, està a terra en posició fetal gemegant de dolor. Fa mitja hora he trucat a son pare per avisar que no es trobava bé i després d’explicar els símptomes, m’ha donat indicacions per anar a un mas. Ha insistit moltes i repetides vegades que anéssim i l’esperéssim a ell o a Santi, germà de Jordi, i que sobretot, per cap motiu, fem cap parada durant el trajecte. Ha estat a punt de vomitar! Què havia de fer? Deixar que vomités dins el cotxe?
Aquest mal de panxa és alguna cosa més greu i penso fer mitja volta per anar a l’hospital, però al lluny veig un cotxe que ve cap a natros, arriba i para darrere del nostre, els seus llums no em deixen veure qui és, baixa algú del cotxe i es dirigeix cap a mi.
-Pasqu! Què penses que estàs fent?!
Buf! Ve fi aquest ara. Li he reconegut la veu, és Santi i sembla alterat.
-Ràpid, puja al cotxe que anem cap al mas! -diu mentre m’ajuda a pujar a Jordi al cotxe.
-Sí home! Que no es troba bé! -li contesto. Ha vomitat i havia de parar. Ara el portarem a l’hospital que això no és només un mal de panxa.
-I tu què saps! -em contesta a pam d’orella.
-No! És més segur que el portem al mas! -va continuar.
-Segur? Que te petin! Què vols dir amb més segur?! -vaig contestar
-No tens ni idea Pasqu! Només havies de seguir les instruccions que t’ha dit mon pare i no parar fins al mas. Confia amb mi, és mon germà i no li vull cap mal.
-Encara hi ha temps -diu Santi. Va! Dóna’t manya, segueix-me i no paris.
El segueixo i arribem amb els cotxes fins al mas, obre la porta i entrem tots tres, Jordi ja no pot ni caminar del dolor i l’ajudem a entrar entre els dos.
-Ara em diràs per què Jordi està més segur en aquest mas.
-Aquest mas no existeix, no és de ningú i no hi diu a cap lloc. -contesta amb posat misteriós. I la seguretat Pasqu, no és per Jordi, és per l’altra gent.
Aquesta contesta em deixa fora de lloc. És un mas de quatre parets construïdes amb pedra i un sostre mig derruït, una mena de magatzem d’eines del camp. Dins només hi ha una petita sala amb un foc a terra i una gran taula al mig amb quatre cadires.
-Mon pare no podrà vindre -diu Santi. Ell ha volgut que vinguessis per ajudar-nos, així que ho haurem de fer entre els dos.
-Fer què? -li pregunto.
-Ajuda’m i calla collons! -em contesta de mala gana. Agafa a Jordi per davall del braç i asseguem-lo damunt la taula que l’agitarem.
Li faig cas renegant i quan ja tenim a Jordi estirat a la taula, Santi agafa unes corretges que pengen a les cantonades de la taula i el comença a lligar de braços i cames.
-Què coi estàs fent?! -li pregunto demanant explicacions.
-Per seguretat cigala! Creus que m’agrada això? -em contesta.
Quan ja l’ha acabat de lligar, Jordi està inconscient estirat a la taula i Santi ja més calmat, es gira cap a mi i em diu.
-T’hem portat aquí perquè confiem amb tu, i mon pare creu que necessitarem de la teva ajuda, confia amb natros i et donarem explicacions quan sigui el moment. Ara encenem el foc, que farà fred i ens quedarem unes hores aquí.
No entenc que és el que fem aquí amb Jordi i l’estat en què es troba, però és son germà i sembla segur del què fa. Surto fora i el vent em refresca la cara, ja ha parat de ploure i els núvols deixen entreveure els estels, agafo la llenya que hi ha darrere el mas a sopluig i entro.
En entrar al mas, Jordi té una respiració molt agitada i ronca, vaig cap a la xemeneia amb la llenya i em disposo a encendre el foc. Mentrestant, Santi agafa una cadira i la posa al meu costat, s’asseu del revés i recolzant el seu pit en el respatller, em fa una pregunta.
-Què en penses de les històries que contaven els nostres iaios i re-iaios quan érem petits?
-Quines històries Santi?! Què collons us passa?!
-Històries en nits fosques a la vora del foc, de bruixes, follets, vampirs, éssers metamòrfics,… Tranquil, que Jordi està bé. -em contesta.
-I què he de pensar? Això! Que són històries!
-Molt bé doncs, ara et contaré una història.
-Quan Jordi i jo érem petits, vam anar un dia a fer una volta amb mons pares per Sant Jeroni i la Picossa com moltes vegades abans ja havíem fet. Però aquell dia se’ns va fer tard i el sol ja s’havia amagat, es començava a enfosquir el dia, i jo vaig tenir una idea, vaig dir a Jordi que ens amaguéssim per fer una broma als pares. El cas és que vam marxar sense fer soroll del lloc on érem i quan es van adonar, ens van començar a buscar i cridar pel nom, però van anar en direcció contrària a la que ens trobàvem. Natros els escoltàvem de lluny, però com nens que érem, el joc i els animalets que anàvem trobant ens van abduir tant, que ja no pensàvem en la broma. No els hi fèiem cas.
Fins que ja no els vam sentir més, vam recordar que no els havíem dit on érem i ens vam espantar. Havia passat una bona estona des de la meva gran idea i ja començava a fer-se fosc, a aquelles hores les ombres ja havien desaparegut. Els vam començar a buscar, però va ser pitjor, perquè encara ens vam allunyar més. Mentre corríem per la muntanya creuant la zona de la obaga, en direcció a Sant Jeroni, vaig escoltar sorolls d’animal entre la foscor i vaig fer aturar a mon germà, per saber d’on venia el soroll i intentar vorejar en cas que fos un porc senglar. Estàvem cagats de por i de cop va sortir de la foscor barrant-nos el pas. Era una bèstia descomunal! Mai havia vist res semblant, ens vam quedar petrificats a l’acte, devia fer uns tres metres d’alçada, amb l’aspecte d’un llop afamat, no parava de grunyir i mostrar els ullals, el color dels ulls eren d’un vermell de sang. Es va encarar cap a natros en posició d’atac i ja pensava que ens havia arribat l’hora. Llavors es va posar dret davant nostre, ens vam quedar ajupits entre una pedra i la soca d’un arbre, plorant, cagats i amb pixats damunt, es va començar a apropar a poc a poc i passant lentament una de les seves urpes per la nostra espatlla, com si fos una carícia, va fer un tall del que va començar a rajar sang, va apropar el seu nas a la ferida i havent ensumat la sang, va començar a llepar fins aturar l’hemorràgia.
Després d’això, tornàvem a escoltar els crits dels nostres pares i quan vam obrir els ulls, ja havia desaparegut. Quan els pares ens van trobar els ho vam explicar tot. A mi no em va passar res més, però les nits següents, Jordi va tenir febres molt altes.
Sense perdre detall a la història amb els ulls ben oberts, els pèls de punta i una suor freda relliscant pell avall, li pregunto exclamat.
-Tot això que m’expliques és veritat? La història que ens contava ton iaio és certa!?
En aquell moment Jordi comença a respirar fort i ràpidament, mentre fa uns crits de dolor, el seu cos amb fortes convulsions, comença a deformar-se i augmentar la seva massa muscular, s’escolta un craquejar, com si tots els ossos del cos s’anessin trencant i soldant ràpidament. Per un moment veig el fons dels seus ulls i són de color vermell de sang, tot el seu cos augmenta de volum i es veu clarament que es va transformant en un ésser immens.
M’apropo al seu costat per veure’l millor i observo com la cara es va transformant, els ullals li comencen a allargar, les faccions es deformen. Quan veu que estic a prop seu, es comença a posar més furiós i nerviós, Santi l’intenta tranquil·litzar col·locant-se al costat i posant-li la mà al damunt, sembla que funciona. El meu cos en aquell mateix instant reacciona fent pujar una glopada de sucs gàstrics per la gola, i haig de sortir ràpidament del mas per vomitar i agafar aire fresc. Després de treure el que havia sopat, recolzat al tronc d’una olivera, aixeco la mirada al cel i veig una immensa lluna plena. No m’ho puc creure, en un segon tot em quadra. Com si tot el que ha passat en aquesta última hora m’arribés de cop al cervell, reacciono i faig un crit a pulmó obert.
Acte seguit, de dins el mas s’escolta un fort i intens udol que envaeix tot el bosc.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Safe Creative #1903290328733